NA MARTA HA DESAPAREGUT!

Hi havia una vegada dos nins i una nina que eren molt amics.
Un dels nins nomia Marc tenia el pèl ros, era alt i sempre anava amb roba moderna. L’ altre nin nomia Carles, era baixet, de pèl obscur i duia ulleres.
La nina nomia Marta, no era ni alta ni baixa però era molt guapa.

Tots tres anaven a la mateixa escola.
Quant sortien de l’ escola se n’ anaven a casa seva, dinaven i després quedaven per jugar davant el pati de l’ escola.
La seva escola era gran i molt antiga. Tenia taquilles de fusta, els pupitres romputs i la pissarra de color gris obscur.

Aquella escola era molt, molt antiga.
Els nins d’aquella escola eren molt bons al·lots i bons al·lotes, però a vegades no feien cas ni als seus amics, ni als professors, ni als seus pares.
Els professors eren amables i llests però quant s’ enfadaven, s’ enfadaven fort!
Aquella escola era normal fins que sortia tothom, desprès ja no.

Com que l’escola era molt antiga no hi havia alarma i per això tancaven amb clau i apagaven els llums.
Quan ja no hi havia ningú entraven uns homes que es feien passar per policies (i no eren policies) i encenien els llums . Quan eren a dedins, tornaven a tancar amb clau i apagaven els llums. Passava una cosa misteriosa; cada dia passava el mateix.

Un dia, quant els tres amics jugaven al parc de l’ escola na Marta va veure aquells homes i va dir als seus amics:
-Vaig a veure que passa a la nostra escola!
-Però no pots, i si et passa alguna cosa?-Va demanar en Marc.
-Tranquil no me passarà res –Va respondre na Marta.
Els seus amics tenien por i s’ en varen anar.

El dia següent ella no va anar a escola. Els pares de na Marta estaven molt preocupats i varen demanar a en Marc i en Carles:
-Sabeu on és na Marta?
-Jo no ho se, ahir estàvem jugant al pati i varem veure uns homes que entraven a la nostra escola i va anar a veure que passava, nosaltres ens varem anar perquè teníem por.

El dia següent a l’ escola varen demanar per na Marta i en Carles i en Marc varen contar la mateixa història a la professora, en Carles i en Marc estaven molt preocupats!
Ja no sabien on cercar!
-Que podem fer? – Va demanar en Carles.
Mmmm..., ja ho se!, cridarem a la policia! – Va dir en Marc convençut.
Quina idea mes bona! – Va exclamar en Carles.


I ho van fer així. Quant tenien a la policia al davant li van explicar el que havia passat.
-Què m’ esteu dient? – Va dir el policia, sense creure’ls.
-Què si, què si, que hi ha uns homes que es fan passar per...! – Van cridar en Marc i en Carles a la vegada.
- Si, si, vosaltres voleu que me cregui que hi ha uns homes que es fan passar per policies i no ho són?-Va dir el policia, mentre que pujava al cotxe.
Què si, ja veuràs quant sortegem a les noticies que hem trobat a na Marta...
-Mmmm..., ja se – Va dir el policia.
-Si trobeu a na Marta, vos donaré els doblers que faci falta per curar-la. – Va dir el policia, convençut de que dos nins no podien trobar a la seva amiga.
-Accepta’m – Va dir en Marc, decidit.
-I si no la trobem (que es impossible), que passarà?- Va demanar en Carles?
-...Mmmm, ja ho voreu... – Va dir el policia.
I el policia sen va anar tot content.

-Venga, anem a casa Carles, demà duré la motxilla amb les coses necessàries i tu duràs el menjar i l’ aigua. – Va dir el Marc.
-D’acord, jo també duré el botiquí. – Va dir en Carles.
Partirem desprès de classe, d’ acord? - Va dir en Marc.
D’ acord! – Va dir en Carles.

El dia següent, desprès de classe es van reunir a la porta de l’ escola, van decidir que sempre anirien cap a la lluna.

Van caminar devers 15 quilòmetres per un caminet ple de òlibes, mussols i ratapinyades, i al final van trobar una casa abandonada.
Van acostar-se molt lentament.
En Marc va mirar per la finestra i va dir en veu molt baixa:
-Aquí no hi ha res.
-Idó anem a entrar -Va dir en Marc.

Quan van entrar varen veure una escala. Alguns escalons estaven espenyats. En Marc va pujar les escales molt a poc a poc,en Carles va quedar a baix, tenia por.

Quan en Marc era dalt va veure a na Marta i va dir molt fluix:
- Es aquí!
En Marc li va llevar la bena de la boca i tots tres van sortir correguent.
_Aaaaaaaa!-Van cridar tots tres.

Feia una tormenta molt grossa, els telèfons no funcionaven i les faroles estaven apagades!
Van veure una porxada i es van ficar a dedins.
En Carles va dir:
-Tendírem que córrer fins arribar a casa teva, Marta!
-Mmmm..., on som? – Va demanar na Marta.
-T’ han segrestat, peró tranquil·la, que ja t’ hem salvat, li va contestar en Marc.
Quan varen arribar a casa de na Marta, els pares es van alegrar molt.
Els pares dels tres amics, van denunciar a aquell home per haver secuestrat a na Marta, el director d’ aquella escola ja s’ havia cansat, va reformar l’ escola i ja no va passar res mai mes.